Contacte
Un equip de l’ASPCAT publica una nota de camp de l'estratègia intersectorial del POICAT, un programa que actua sobre les causes estructurals de l'obesitat i no sobre els hàbits individuals dels infants
Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del 2024, un de cada tres infants a Catalunya té excés de pes, i el problema s'acarnissa especialment als barris amb menys recursos. Un equip de professionals de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) acaba de publicar una nota de camp d'una estratègia que trenca amb el paradigma dominant: en lloc de demanar només a les famílies que mengin millor o es moguin més, el programa promou actuacions sobre els entorns físics, socials i econòmics per a millorar el benestar dels infants. La nota de camp, publicada el 28 d'abril a la Revista Española de Salud Pública, documenta els primers aprenentatges del Programa de Prevenció i Abordatge de l'Obesitat Infantil a Catalunya (POICAT), desplegat en 36 àrees bàsiques de salut seleccionades per la seva prevalença d’excés de pes infantil i la seva vulnerabilitat socioeconòmica.
L'obesitat infantil és un dels problemes de salut pública que millor il·lustra fins a quin punt les condicions socials determinen la salut. Segons l'estudi ALADINO 2023, la prevalença d'excés de pes en nens i nenes d'Espanya és significativament més alta en les llars amb menors ingressos. No és un problema de força de voluntat ni de cultura alimentària: és un problema d'entorns.
"El sistema agroalimentari, la planificació urbana, les polítiques de transport, la publicitat, la precarietat econòmica o les dificultats de conciliació familiar configuren entorns obesògens que limiten la capacitat d'elecció i perpetuen les iniquitats", escriuen els autors, encapçalats per Nacho Sánchez-Valdivia, de l'ASPCAT. Des d'aquesta perspectiva, les campanyes basades en la modificació d'estils de vida individuals no solament resulten insuficients: a parer dels professionals del POICAT, "resulten també estigmatitzants".
L'article, firmat per onze autors de l'ASPCAT i de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), no es limita a presentar el programa: n'analitza el funcionament real, els actors implicats, els guanys obtinguts i, sobretot, les dificultats en el desplegament.
Un equip interdisciplinari per a un problema complex
La diversitat de l'equip no és casual: respon a la constatació que cap especialitat, per si sola, pot donar compte d'un fenomen que té arrels econòmiques, urbanístiques, educatives i sanitàries alhora. Hi trobem professionals de la Sociologia, les Ciències Polítiques, la Psicologia Social, la Medicina Preventiva i de Salut Pública, la Pediatria, la Biomedicina, la Infermeria, la Farmàcia, la Dietètica i Nutrició i la Biologia.
En la pràctica quotidiana, expliquen els autors, l'equip tècnic treballa conjuntament amb professionals d'Atenció Primària, tècnics municipals, personal educatiu i representants comunitaris, "promovent espais d'aprenentatge mutu i presa de decisions compartides". A diferència d'altres programes que arriben als barris amb les solucions ja pensades, el POICAT demana al personal tècnic municipal, als mestres i als veïns que formin part del disseny des del primer dia.
La innovació: governança comunitària en 36 territoris vulnerables
El POICAT aplica el principi de l'universalisme proporcional: arriba a tothom, però concentra els esforços allà on la necessitat és més gran. Els 36 territoris no s'han triat a l'atzar: tots comparteixen altes taxes d'obesitat infantil i vulnerabilitat socioeconòmica, i n'hi ha tant de perifèries metropolitanes com de municipis rurals, per evitar que el programa sigui només un fenomen de gran ciutat.
El que el programa articula és inèdit per la seva escala: des dels Plans Educatius d'Entorn fins als equips de primera acollida a persones migrades, des dels ajuntaments fins a les entitats de barri, tots asseguts a la mateixa taula amb un objectiu compartit. El programa estableix vincles concrets amb els Equips Tècnics d'Acció Comunitària (ETAC) del Departament de Drets Socials, amb el programa de Comunalitats Urbanes del Departament d'Empresa i Treball, i amb el Departament d'Esports. A més, des del POICAT comparteixen que també estableixen sinergies amb l’àmbit de les universitats i la recerca, com la Universitat de Barcelona o la Universitat de Girona, per a fomentar la translació de coneixement i evidència científica al programa.
Sobre el paper, la coordinació entre tots aquests actors és impressionant. A la pràctica, l'article reconeix que la qüestió és més complicada. El que l'equip de l'ASPCAT descriu és un sistema de coordinació bidireccional —"de dalt a baix i de baix a dalt"— on les decisions estratègiques han de respondre a les necessitats detectades sobre el terreny, i on cap sector no hauria d'assumir el lideratge en exclusiva. La coordinació, subratlla l’equip del POICAT ha de sorgir d'espais intersectorials pròxims a les comunitats, com taules comunitàries o altres espais de governança, no de despatxos centralitzats.
Cobeneficis: quan prevenir l'obesitat millora molt més que la salut
Un dels conceptes que introdueix l'article és el dels cobeneficis. La premissa és que les intervencions que milloren els entorns de vida per prevenir l'obesitat generen simultàniament guanys en àmbits més enllà de la salut: cohesió social, benestar emocional, equitat educativa i sostenibilitat ambiental.
Aquesta lògica prové del marc de la Salut per a Totes les Polítiques (Health for All Policies), promogut per l'Organització Mundial de la Salut, que proposa que la salut sigui un objectiu transversal de totes les polítiques públiques —urbanisme, fiscal, laboral, educativa— i no un àmbit exclusiu de l’àmbit sanitari , i que el sector de la salut contribueixi a la millora d’altres àmbits.
El POICAT és una experiència a l'Estat espanyol que implementa aquest marc a escala territorial. "Des d'un enfocament de Salut per a Totes les Polítiques, busca transformar els entorns de vida, reduir desigualtats i enfortir la cohesió comunitària", escriuen els autors. No es tracta d'una aposta filosòfica: com més sectors se senten interpel·lats per un programa, més improbable és que desaparegui quan canvia un govern o s'acaba una subvenció.
El que fa l'article especialment útil és que els mateixos autors i reflexionen on el programa podria millorar. Les professionals de l'ASPCAT identifiquen quatre obstacles concrets que cal conèixer per no repetir errors en futures polítiques similars.
La trampa de la percepció sanitària. Malgrat la seva vocació intersectorial, el POICAT continua percebent-se com "una iniciativa sanitària", cosa que limita la implicació d'altres sectors i concentra l'acció en l'àmbit assistencial en lloc del territorial i comunitari. Mentre educació, serveis socials o urbanisme el veuen com un programa aliè amb el qual col·laboren puntualment, la intersectorialitat real queda frenada.
La sobrecàrrega assistencial. Els professionals d'Atenció Primària, que són part de la transformació comunitària, no disposen del temps ni de la formació en determinants socials i acció comunitària que se necessària. La implicació activa dels equips d'Atenció Primària "ha demostrat ser clau per identificar necessitats, retroalimentar les polítiques i enfortir l'acció comunitària", però la seva sobrecàrrega és un fre estructural.
La temporalitat com a risc. El POICAT és un programa de dos anys, prorrogable un any més. Però els processos comunitaris reals —construir confiança entre institucions, canviar cultures professionals, transformar entorns físics— requereixen temps molt més llargs. "La complexitat i els ritmes dels processos comunitaris i l'escassetat de finançament específic representen obstacles significatius per consolidar aliances locals i garantir la sostenibilitat de l'enfocament intersectorial del POICAT", adverteix l'equip.
La hiperintervenció institucional. El POICAT s'implementa en barris on ja operen múltiples programes i departaments, sovint poc coordinats entre ells. El risc és que el nou programa s'afegeixi a la dispersió existent en lloc de resoldre-la, generant fatiga institucional i comunitària.
"La intersectorialitat no és tan sols un mecanisme de coordinació, sinó un principi estructurant —tot i que complex— de les polítiques públiques", escriuen els autors. Abordar l'obesitat infantil, conclouen, exigeix reconèixer la seva naturalesa social i política, i dissenyar les respostes des del principi amb una perspectiva intersectorial, definint objectius compartits entre sectors. "Cap sector, com salut o serveis socials, hauria d'assumir el lideratge en exclusiva."
La lliçó que extreuen els autors és senzilla d'enunciar i difícil d'aplicar: mentre les polítiques continuïn posant el focus només en si l’infant menja bé o fa esport, el problema encara creixerà. Perquè l'obesitat infantil no s'acaba als consultoris: s'acaba als pressupostos municipals, als plànols urbanístics i a les taules de negociació laboral.