Mètodes de control de plagues

Aquestes actuacions tenen dues finalitats importants:

• Evitar l'entrada a les edificacions dels possibles organismes susceptibles d'originar una plaga. Això consisteix en la col·locació de barreres físiques (mosquiteres, aïllaments, dobles portes, segellat d'esquerdes i forats, etc.).
• Controlar els factors que afavoreixen l'aparició i el desenvolupament d'una plaga.

Els principals factors que afavoreixen o dificulten el desenvolupament d'una plaga són els següents:

• Ambientals: temperatura, humitat, zones de refugi i de nidificació.
• Nutricionals: disponibilitat d'aigua (punts d'estancament d'aigua, escapaments, etc.) i d'aliments (matèria orgànica en forma d'escombraries, brutícia, animals que puguin ser parasitats, etc.).
• Biològics: competència entre espècies, depredació, parasitisme, organismes patògens.
• Característiques intrínseques de l'espècie: velocitat de multiplicació, natalitat, mortalitat, comportament, duració del cicle evolutiu i potencial de supervivència.

• Esquers.
• Rateres.
• Trampes adhesives.

• Temperatura: com a norma general, una temperatura elevada (entre 60 ºC - 70 ºC) permet la desinsectació d'objectes o superfícies. D'altra banda, les temperatures baixes produeixen la interrupció de l'activitat dels organismes o fins i tot, amb un temps suficient, poden provocar la mort.
• Corrents elèctrics, associats a l'atracció de la llum ultraviolada.
• Ultrasons i microones: per foragitar insectes i rosegadors.
• Aspiració: útil, per exemple, per a l'eliminació d'àcars.

• Depredadors i paràsits: a base d'insectes, virus, fongs o bacteris.
• Toxines d'organismes que tenen funció insecticida: per exemple, Bacillus thuringensis, que allibera una toxina larvicida en esporular (àmpliament usat arreu del món per al control de mosquits).
• Insecticides bioracionals: es poden definir com a substàncies químiques que alteren processos fisiològics i de mecanismes de comunicació dels insectes. Diferenciem diversos grups, segons el seu mecanisme d'acció:
  • Reguladors del creixement dels insectes: interrompen els processos normals de creixement i desenvolupament dels insectes a base de diferents mecanismes.
  • Anàlegs de l'hormona juvenil (també anomenats “juvenoides”). Impedeixen la metamorfosi de l'insecte perquè inhibeixen la diferenciació dels caràcters adults i perllonguen, per tant, l'estat larvari.
  • Inhibidors de la producció de quitina i, per tant, de la formació de la cutícula dels insectes. Són benzoïlfenilurees.
  • Inhibidors de la mateixa hormona juvenil. Provoquen una metamorfosi precoç i donen lloc a insectes immadurs i petits que no es poden reproduir i moren aviat. Són útils en plagues en què el dany és produït per les larves. Actualment aquest grup està encara en fase d'estudi.
• Feromones: substàncies que s'alliberen al medi i actuen modificant el comportament de l'insecte. N'hi ha de diversos tipus:
  • D'atracció sexual.
  • D'agregació: per atreure'ls a llocs favorables per refugiar-s'hi o niar-hi, per a l'atac a un hoste, i a zones d'abundància d'aliment, etc.
  • Traçadores: per marcar el camí a llocs d'establiment de la colònia o llocs on poden trobar aliment (ex., formigues i tèrmits).
  • D'alarma: provoquen al receptor la fugida o l'atac en massa (ex., en abelles, formigues i tèrmits).
  • Dissuasòries: per exemple, per impedir les postes al mateix lloc.
  • Inductores de canvis fisiològics a la mateixa espècie: diferenciació de castes.

 

Actualment, hi ha una llista força extensa de feromones que es comercialitzen per a diferents espècies d'insectes, entre les quals hi ha les plagues més comunes de l'àmbit ambiental i alimentari, tot i que encara no s'utilitzen massivament. Són importants per a diferents tipus d'aplicacions i usos:

• Per detectar plagues i avaluar-ne la intensitat i l'extensió.
• Per realitzar captures en massa (trampes amb atraients): molt útil, per exemple, en parcs de zones urbanes, on no és convenient utilitzar productes d'una certa perillositat.
• Per atreure insectes cap a una superfície amb un tòxic, un esterilitzador o un microorganisme entomopatogen (trampes amb atraients i insecticides o esterilitzadors): això té un efecte a curt termini i un cost baix i, en el cas de posar-hi un insecticida tòxic, aquesta seria una manera menys contaminant i menys perillosa d'utilitzar-lo.
• Per provocar confusió sexual:
  • Productes repel·lents.
  • Productes no apetibles.

• Insecticides. Els grups principals són:
  • Organoclorats: derivats orgànics del clor, molt persistents. Es dissolen bé en lípids. Són fonamentalment tòxics del sistema nerviós que produeixen afeccions neuromusculars.
  • Organofosforats: derivats dels àcids ortofosfòric, tiofosfòric i fosfòric. La majoria són insolubles en aigua i solubles en lípids, menys persistents i de toxicitat variable. Actuen inhibint l'enzim colinesterasa de manera irreversible i produeixen un augment de l'acetilcolina i, per tant, una hiperexcitació del sistema nerviós parasimpàtic.
  • Carbamats: compostos orgànics derivats del nitrogen, d'espectre d'acció més ampli i de toxicitat també molt variable. Actuen inhibint l'enzim colinesterasa però de manera reversible.
  • Piretrines: obtingudes del piretre (extret de diverses varietats de crisantems). En general, són poc estables a la llum i poc persistents.
  • Piretroides sintètics: la majoria son èsters de l'àcid ciclopropancarboxílic i alcohols del tipus alquenilmetilciclopentanolona o del fenoxibenzil. Són més estables a la llum i molt tòxics per a insectes i peixos però menys per a mamífers. Són poc selectius per a la fauna útil. Actuen sobre el sistema nerviós central. Poden produir sensibilitzacions i irritació a la pell i a les mucoses.
  • Gasos fumigants: bromur de metil i fosfur d'alumini: classificats com a molt tòxics, per la qual cosa cal tenir un carnet especial per utilitzar aquests productes.

 

• Raticides. Els grups principals són:
  • Anticoagulants: actuen inhibint la vitamina K i, per tant, provoquen hemorràgies. Són els més utilitzats.
  • Substàncies que actuen sobre els nivells de calci.
  • Inhibidors de bacteris intestinals.