L’Olivera, d’Iris Galindo
Al poble hi tenia una olivera
que no em donava ombra ni repòs
només olives amargants,
terra als peus.
A ciutat, enyoro aquell arbre
que em feia companyia sense voler-me.
Quan el sol es pon,
rere titans de formigó,
tanco els ulls i la veig.
No és bonica, sols verdadera.
Arbre aspre i callat,
companyia involuntària.
A ciutat, però,
tot és volgut o no és res.
Olivera en silenci m’has arrelat!
No ens parlàvem,
cor sota la rogenca terra,
com dits sense permís,
les teves arrels em van enxarxar.
I ara, ja no puc ser
ni d’aquí, ni d’allà.
Elaia
Iris Galindo
Primer premi. VI Premi Poesia a les Escales Josep Salvany.