Contacte
La Secretaria de Salut Pública alerta del repunt dels casos sostingut des del 2024 i combina vigilància molecular amb agents comunitaris per arribar a la població més vulnerable
Catalunya va notificar 1.219 casos de tuberculosi el 2024, amb una taxa de 15,2 per cada 100.000 habitants, gairebé el doble de la mitjana europea. Aquesta dada va ser el punt de partida de la intervenció de l'epidemiòloga Laura Gavaldà, cap del Servei de Prevenció i Control de la Tuberculosi i Programes Específics, el 9 de juliol a la darrera sessió dels Dijous de Salut Pública del cicle. En aquesta trobada, especialistes de la Secretaria de Salut Pública de Catalunya i de l'Hospital Germans Trias i Pujol i de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d'Hebron van presentar les eines amb què el país intenta revertir aquest repunt: la seqüenciació genòmica de soques i el treball d'agents comunitaris sobre el terreny.
"Qui es pensa que la tuberculosi és una malaltia del passat està tremendament equivocat o equivocada", va afirmar Gavaldà d'entrada, situant la malaltia en una dimensió que sovint es passa per alt: "equival a la mortalitat si ajuntéssim les morts del que causa a escala mundial el VIH-sida i la malària". El subdirector general de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública, Jacobo Mendioroz, que va conduir l’acte, va emmarcar la jornada com la culminació d'una estratègia anticipada ja el 2023, quan es va preveure que la pandèmia deixaria "un ressorgiment d'algunes malalties" per la disrupció en el diagnòstic i el tractament als països endèmics.
Un repunt que trenca una tendència de trenta anys
Des del 1990, Catalunya havia reduït la incidència de tuberculosi a un ritme del 3% al 4% anual, però aquesta tendència es va estancar el 2016 i la pandèmia hi va afegir una davallada “artificial” en les notificacions. "Aquest repunt postpandèmia l'hem començat a veure a partir de l'any 2024", va explicar Gavaldà, que va tancar el 2025 amb dades provisionals encara més altes, 15,7 per 100.000. La comparació amb l'Organització Mundial de la Salut és clara: el llindar de baixa endèmia se situa en 10 casos per 100.000 habitants, i "a Catalunya estem per sobre".
L'epidemiòloga va destacar que el 65% dels casos es donen en persones no nascudes a Espanya i que un 37% presenten precarietat social, però va matisar que això no s'explica només per l'arribada recent: "hi ha una tercera part que el presenten persones que fa menys de dos anys que viuen aquí" mentre que "pràcticament un 40% són casos [...] de persones que ja fa més de 10 anys que viuen aquí". El repte, per tant, no és només migratori sinó estructural, i Gavaldà ho va resumir amb una imatge de coresponsabilitat entre tots els actors implicats: "en aquest vaixell estem tots junts".
La genòmica, una eina que l'epidemiologia clàssica no té
El microbiòleg Pere-Joan Cardona, de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, va explicar per què cal incorporar la vigilància molecular al control de la malaltia: "l'epidemiologia clàssica arriba a identificar entre el 25 i el 30% de contactes", una xifra que deixa la major part de les cadenes de transmissió sense resoldre. El programa de seqüenciació genòmica desenvolupat amb la Secretaria de Salut Pública ja ha analitzat més de 2.500 soques i ha identificat 233 clústers de transmissió recent, equivalents a un 35,7% dels casos totals.
Aquesta eina, insisteix Cardona, no busca reconstruir el passat sinó accelerar la resposta actual: "el que ens interessa és no fer arqueologia, simplement el que volem fer és ajudar que es puguin localitzar el més ràpid possible tots els contactes". Va posar sobre la taula, a més, una proposta concreta de millora en la comunicació entre serveis quan apareix resistència als fàrmacs de primera línia: "quan hi ha una resistència a la rifampicina s'hauria de poder fer com una mena d'alarma general".
Precisament un cas seguit pel servei de vigilància epidemiològica de Girona durant gairebé tres anys i mig va il·lustrar els límits de l'epidemiologia convencional quan hi conflueixen addicció, mobilitat i pèrdua de contacte amb el pacient. La tècnica Núria Bes, cap del Servei de Vigilància Epidemiològica i Resposta a Emergències de Salut Pública a la Subdirecció Regional a Girona, va explicar com una tuberculosi inicialment sensible als fàrmacs va anar acumulant resistències fins convertir-se en el primer cas extremadament resistent detectat a Catalunya. La seqüenciació genòmica va permetre, finalment, identificar un contacte laboral que la investigació mitjançant contactes telefònics no havia detectat. "No s'ha de donar mai un cas per perdut", va concloure Bes, recordant que el pacient va acabar curant-se després de gairebé quatre anys de seguiment.
Els agents comunitaris, la peça que arriba on la genòmica no pot
Jordi Gómez, de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d'Hebron i responsable del programa MACIP (Model d'Acció Comunitària i Pública), va defensar que la resposta a la tuberculosi no es pot limitar al laboratori. El seu equip ha registrat "16.189 accions" des del 2023 en tot el territori català, sovint amb trucades, missatges i visites repetides a persones que el sistema sanitari convencional difícilment aconsegueix retenir. "Les comunitats han de tenir un paper actiu i han de participar des de l'inici de les accions en totes les fases", va explicar Gómez, que va reivindicar l'adaptació cultural de cada intervenció: "adaptar les intervencions per alinear-les amb les preferències i pràctiques de cada comunitat és crucial per maximitzar el seu impacte".
Gómez també va apuntar que els avenços tecnològics no han resolt, per si sols, les barreres d'accés: "la tecnologia ha avançat molt ràpidament en aquests anys, però els problemes són els mateixos", va dir, en referència a la persistència de dificultats d'adherència i confiança amb els pacients més vulnerables.
Laboratori, territori i sistema sanitari
Mendioroz va tancar la sessió, l'última d'un cicle de deu Dijous de Salut Pública iniciat l'octubre passat, reivindicant la connexió entre les tres línies exposades: la vigilància genòmica, l'estratègia comunitària i el desplegament, encara en marxa amb el Servei Català de la Salut, d'un model d'atenció integrat que uneixi el vessant clínic, epidemiològic i social. "Ens interessa, sobretot, comunicar els uns amb els altres allò que fem, poder treballar de manera més transversal".