Contacte
La metadona (dimetilamina-6-4, heptanona -3) és un opioide sintètic desenvolupat per químics alemanys, que es va introduir com analgèsic per substituir la morfina en 1945, durant la II Guerra Mundial. Els efectes farmacològics observats després d'una única administració d'aquesta substància són qualitativament similars als de la morfina. Destaca la seva activitat analgèsica, la seva eficàcia per via oral i la seva capacitat per suprimir de forma prolongada la simptomatologia d'abstinència d'opiacis.
Els primers estudis als EUA (Isbell y Voguel, 1947) que avaluaven el potencial addictiu de la metadona van observar que suprimia la síndrome d’abstinència dels dependents a morfina i heroïna. Des de la seva introducció fins als anys 60, es va utilitzar fonamentalment per realitzar tractaments de desintoxicació que consistien, en principi, en substituir la droga objecte d'abús per metadona, mantenint la seva administració durant una setmana i procedint posteriorment a la seva interrupció. En aquesta fase inicial d'introducció clínica del fàrmac semblava que aquests programes de desintoxicació amb metadona permetrien a un grup significatiu de pacients aconseguir més fàcilment l'abstinència. La seva aplicació pràctica, tanmateix, es va saldar amb un alt índex de fracassos i a més van aparèixer els primers casos de dependència a la metadona que, amb el temps, es van anar multiplicant.
En 1965, Dole i Nyswander proposen l'existència d'un trastorn metabòlic i d'una alteració molecular endògena en l'àmbit del SNC, com a base etiopatogènica de la dependència de morfina i heroïna que presenten una gran part dels pacients dependents d'opiacis resistents a tota mena de tractaments adreçats a aconseguir l'abstinència completa. Aquest trastorn únicament podria equilibrar-se, segons aquests autors, amb l'administració mantinguda d'opiacis, per això el tractament comportaria la prescripció d'un substitutiu legal, la metadona, amb l'objectiu prioritari d'aconseguir la rehabilitació psicosocial, considerant que l'abstinència, si bé haurà de continuar constituint un objectiu fonamental, no sempre era factible a curt termini (Dole 1965, 1966, 1973). La introducció a la terapèutica dels programes de manteniment amb metadona va marcar una fita en l'abordatge de la dependència d'opiacis, tant pel caràcter innovador de la proposta terapèutica com per representar una nova conceptualització del fenomen de la drogodependència.
Els primers tractaments de manteniment amb metadona van tenir un èxit notable, en termes de disminució del consum d’opiacis per via parenteral així com d'adaptació social i rehabilitació dels pacients drogodependents (Dole 1973 b, 1973 c, 1981). Els bons resultats inicials van motivar la seva ràpida expansió sent actualment el tractament més freqüent en l’abordatge de la dependència d’opiacis a tot el món.
Durant la dècada dels setanta i part dels vuitanta es va prioritzar, en general, la consecució de l'abstinència sobre qualsevol altre objectiu terapèutic en el tractament de la dependència d'opiacis. En aquest període, els programes assistencials van estar representats gairebé de manera exclusiva per programes lliures de drogues.
A la segona meitat dels vuitanta, amb l'aparició de la infecció pel VIH i la constatació de la seva elevada prevalença en la població de consumidors de drogues per via parenteral es posa de manifest que les estratègies que s'havien adoptat fins al moment per fer front al consum de drogues il·legals contribuïen, moltes vegades, més a disseminar la pandèmia que a controlar-la. Per això, es va produir un gir molt important en la política sanitària en matèria de drogodependències, a la majoria dels països occidentals, que va passar de prioritzar, únicament, l'abstinència completa a comprometre's amb nous programes que preconitzen la reducció de danys associats amb el consum com un pas obligat per evitar l'expansió del VIH (O’Hare, 1992). Des d'aquesta perspectiva, i sense abandonar l'objectiu últim d'aconseguir per a tots els pacients addictes, l'abstinència completa, es valoren també com a resultats positius, la reducció en la freqüència i la quantitat del consum i la disminució de les nombroses conductes de risc associades a la dependència.